Concurs literari Ficcions - Pere Planas Vila

concurs
13.06.2019

Aquest curs hem tornat a quedar finalistes del concurs literari Ficcions, gràcies a la història en tres capítols que va pensar el nostre alumne Pere Planas Vila de 2n de Batxillerat.

 

Ficcions és un concurs literari on line que abasta tots els Països Catalans. Enguany hi han participat més de 4000 històries i el Terenzino d'en Pere n'ha estat una de les millors. Us la pengem en el web perquè en pugueu gaudir-ne.

 

Veureu que en Pere, a part de ballar meravellosament, també té una imaginació desbordant. S'ha inspirat en la novel·la de cavalleria Curial i Güelfa pel que fa als noms, però després la trama és ben seva.

 

Ma Carme Fornells i Sala

Professora de llengua i literatura catalana

 

Terenzino

 

 

 

 

Capítol l

 

Terenzino

 

La peculiar relació entre el jove Emilio Terenzino i Renzo de Montferrat començà una xafogosa tarda de finals d'estiu. Mentre el jove Terenzino, amb companyia de la seva mare i altres camperols, recol.lectava els raïms de les vinyes que rodejaven les terres del marquesat. Terenzino era de complexió delicada, pàl·lid com la neu de gener i de cabellera negra, amb un nas de considerables mesures que va ser motiu de burla durant tota la seva trista infància. Aquest noi fruit d'una nit d'una festa de verema, pensava fermament que la vida camperola que portava no es corresponia amb les seves aspiracions. Creia que el seu lloc a la vida eren els alts cercles de la noblesa, on es bevia el derivat dels raïms que amb el seu esforç recol·lectava cada tarda d'agost. Des de petit que havia tingut un interès desmesurat per l'exuberància de la cort, les espases ornamentals i els palaus amb més de tres torres. El seu somni era convertir-se en arxiduc de l'imperi, però, amb el títol de Baró n'hauria fet prou. Tots aquests desitjos irreals eren el pa de cada dia per l'orella d'Ortensia, la desgraciada mare del nostre noble somiador, que havia d'aguantar les diàries protestes d'un fill avorrit d'una vida tan modesta. A prop d'on Terenzino renegava de la seva existència, hi havia un camí de terra, que portava directament al palau de la noble família Montferrat. Terenzino, que li feia mal l'esquena de tant treballar, alçà la vista i veié com de l'horitzó emergia un cavall blanc que venia a gran velocitat. A sobre el noble animal li muntava un noi d'uns vint-i-cinc anys, de cabells negres i nas pronunciat, es tractava del nou marquès hereu del marquesat. Rere aquesta figura d'aire superb, hi desfilaven Trenta-vuit soldats d'origen xinès (segurament d'importació) i un majordom d'avançada edat amb sobrepès.

 

Quan el jove marquès era a l'altura de Terenzino, va aturar l'animal i els soldats que el seguien feren el mateix. De sobte, d'entre les vinyes sortiren tot un seguit de camperols , que saludaren al nou governant de manera desinteressada. Entre els habitants de la marca de Montferrat, corria el rumor que el nou marquès hi havia comès parricidi. Però la realitat era ben diferent. La mort del marquès Alonzo, pare de Renzo, era a causa del seu amor desmesurat a la fisonomia de la dona. Era tan profund aquest amor a l'excés i la luxúria, que cada divendres de la segona setmana de juny se n'anava de vacances a Venècia, on hi passava unes llargues vacances, gaudint dels plaers més bàsics. A l'últim d'aquests viatges, l'atrotinat cos d'Alonzo, que rondava la cinquantena, va dir prou després d'una llarga sessió nocturna. Sent trobat pel seu majordom, rodejat per més de quaranta-set cortesanes, un gos i una gallina. Però la desconeixença dels habitants de Montferrat, els feia pensar que el nou monarca de la regió, per cobdícia personal, havia matat el seu progenitor. El vell majordom panxut, pujà amb dificultat sobre una caixa, que s'enfonsà més d'un pam i mig. I anuncià que l'honorable Renzo de Montferrat, senyor de totes les terres que coneixien i podien conèixer els habitants que eren presents en aquell instant, estava oferint un càrrec com a doble identitari del Marquès. Les condicions eren tan simples com ser baró i semblar-se a Renzo. Els interessats serien convocats a la porta del palau quan el sol estigués encara per sortir. L'endemà, quan el primer raig va il·luminar la façana de l'edifici on vivien els Montferrat, un tumult de persones de tot gènere, edat i raça s'acumulaven a la porta. Eren tants que es decidí col·locar-los en fila. Un a un van anar passant mentre el vell patge reial els mirava amb desconfiança. Hi havia elements de tota mena. Des de desgraciats vinguts de fora el marquesat, passant per dones barbades vestides d'home, quinze soldats xinesos del seguit del mateix Renzo, dos mercaders turcs que no parlaven l'idioma, la filla del moliner i una eternitat de personatges que van acabar saturant la capacitat d'anàlisi dels notaris contractats.

 

Des de dalt les muralles, Renzo acompanyat de la seva germana, observaven l'aglomeració. Era filla d'una relació d'Alonzo amb una prostituta de Florència. En un principi estava destinada a córrer la mateixa sort que la seva mare, però l'antic marquès va pensar que seria divertit tenir un fill de cada gènere i va decidir que l'acolliria. Després de pagar una petita suma de poca importància, Güelfa arribà al castell amb dos mesos d'edat i és educada per criades i per una monja cega que estava clausurada a la capella del palau. Partint de la base que l'educació no va ser la millor per una futura cortesana, Güelfa es va dedicar tota la vida a preocupar-se de manera malaltissa pel seu germà gran. De fet el desig de contractar un doble de Renzo, s'havia passat pel seu cap, un bon dia que la monja de clausura li havia explicat el destí que va patir Jesucrist. La innocent marquesa va pensar que si el fill de Déu hagués tingut un doble en el moment de la seva mort, segurament aquest no hauria estas apressat i segurament s’hagués salvat. Amb Renzo al poder, la principal preocupació de Güelfa era la protecció del títol nobiliari del seu germà.

 

Passaren les hores i la llum del sol il·lumina la plaça central del palau. El ritme de revisió era lent, ja que implicava una examen complet de cos nu, i proves per comprovar el nivell físic i mental de l’Escollit. Entre les quals destacaven, passeig agafat de la mà d'una noble verge, muntar a cavall amb els ulls tancats, conèixer el protocol per seure a la latrina de marbre blanc, lluitar amb espasa i tenir bona oratòria. Entre la multitud es trobava Terenzino, que cansat de viure en una casa feta de fang i d'aguantar a la seva mare Ortensia, havia vist com l'oportunitat de la seva vida, el fet de convertir-se en doble del marquès de Montferrat. El dia passava i els candidats a doble es dissipaven a mesura que els cinc notaris vinguts de Roma anaven descartant. Renzo i Güelfa es disposaren a donar un passeig al voltant dels participants que encara feien fila. La marquesa insistia de la importància de tenir un doble mentre que Renzo cada cop ho veia menys clar. Quan ja es disposaven a marxar per sopar, el meravellós paó de dos caps que per decret oficial havia sigut requisat a un bon home que vivia en una granja als afores del poble, Güelfa passà al costat del seu germà i li comentà que l'endemà continuarien la recerca. Però qui es va girar no va respondre en nom de Renzo, sinó a nom de Terenzino, la marquesa es va quedar dubtant el temps suficient perquè arribés el marquès i gràcies a les nobles vestimentes, no tingués cap dubte de qui era qui. Però, com per art de màgia acabava d’aparèixer el doble perfecte de Renzo. Després de superar amb habilitat les absurdes proves que verificaren que seria un bon doble, Terenzino va ser nomenat doble oficial de Renzo de Montferrat. L'endemà mateix, el nostre jove somiador, va abandonar la seva mare i es presentà davant les portes del palau del marquès.

 

 

Capítol ll

 

Festa

 

Eren les vuit del matí i les portes del palau s'obriren. De dins el palau sortiren dos guàrdies xinesos que, amb certa violència carregaren a Terenzino com si d'un sac de patates és tractés, i el portaren fins a les fosques masmorres del palau de Montferrat. Un cop allà, li tiraren una galleda d'aigua freda, li raspallaren les dents, el pentinaren i el vestiren de manera adient als cànons que exigia la cort. Un cop net i polit el tornaren a carregar fins a la seva pertinent habitació, allà el tancaren amb clau, com si d'una bèstia salvatge és tractes.

 

L'habitació de Terenzino era fosca, envoltada per parets de pedra grisa, amb una finestra que només entrava llum quan es feia fosc, amb un llit de palla i un petit mirall. Varen passar els dies i el nostre jove somiador passava les hores dempeus a la fastuosa sala del tron, on es feien les audiències. El marquès de Montferrat era una bona persona i escoltava els missatges, tant dels pobres habitants de les seves terres, com dels missatgers dels regnes i repúbliques que envoltaven la marca. En una d'aquestes audiències va arribar un missatger venecià, el qual proposà una reunió amb nobles adinerats de la seva terra. Renzo acceptà de bon grat i l'endemà mateix marxà. Com feia poc que estava al càrrec, es proposà de no informar el poble i utilitzar al nou doble reial per dur a terme les obligacions diàries del governador. Per fi havia arribat l'esperada oportunitat per Terenzino.

 

El mandat del doble s’inicià amb un passeig a cavall, acompanyat de Güelfa, per les vinyes de la marca. Cap dels atrotinats camperols notà la diferència. Passaren els dies i actes oficials i , un matí , arribà una carta del mateix Renzo on hi constava que passaria més temps del previst fora del palau, ja que s'havia vist obligat a viatjar a Roma per parlar amb el Sant Pare.

 

Aprofitant l'absència prolongada del marquès, Terenzino decidí organitzar una gran festa, una festa per així poder gaudir dels plaers que li havien estat negats durant tota la seva vida. A més, si aconseguia organitzar un gran esdeveniment, podria fer creure tant al poble com els nobles dels voltants que ell era el veritable marques.

 

L'únic problema que hi havia era Güelfa. La poc espavilada germana del marquès és passava el dia seguint al nou doble, és cert, que tampoc tenia res millor a fer. La infantesa de Güelfa va ser més aviat poc emocionant i la seva posterior etapa de recerca d'un marit havia sigut un fracàs. Amb l'educació precària que havia tingut la jove germana de Renzo, qualsevol futur compromís es veia travat per una falta d'entesa entre l'aparellat i Güelfa, arribant al punt que la majoria d'homes s’escapaven durant la nit de noces. Per tant la marquesa estava sola.

 

Terenzino sabia que amb Güelfa vigilant-lo tot el dia seria impossible organitzar la festa dels seus somnis. I molt menys aconseguir robar-li el lloc a l'antic marquès. Així que decidí fer-se passar per Renzo, dient-li que havia tornat de Roma mentre ella dormia i que el nou doble, havia sigut enverinat. El pla es va executar a la perfecció, va ser tan perfecte que ni Güelfa ni els montferratins es varen adonar del canvi.

 

Essent així, començaren els preparatius per la festa. Una celebració com la que Terenzino volia no era poca cosa, és a dir, es tractava d'una exageració de la idea de festa. Per dur-la a terme es van llogar més de dos-cents esclaus de primera qualitat, tres orquestres que tocarien alternades, vuitanta-set contorsionistes balcànics i cent ballarines propietat del sultà otomà. Per oferir el genuí sopar que va proposar Terenzino, es va fer importar salmó de les terres del nord, paons confitats de l'Índia, tres famílies completes de cignes i fins i tot es va requisar totes les reserves de vi del poble. A la llista dels convidats hi constaven tots els nobles de tots els regnes, repúbliques i marquesats que envoltaven la marca. En total, se’n arribar a comptabilitzar més de tres-cents dos.

 

La festa en si, va durar una setmana. Com era d'esperar, va deixar en negatiu les reserves d'or del Palau. Durant aquest període prolongat de temps, els habitants de Montferrat es van començar a sentir cada cop menys atesos.A més, la marca sofria una gran sequera que havia deixat sense menjar ni beure a bona part de la població. Llargues masses de montferratins s'amuntegaven davant les portes del Palau esperant una solució per part del marquès. Però només podien escoltar els crits i rialles dels nobles a l'altra banda de les muralles. Un cert aire de revolta es va començar a respirar. Mentres tant Renzo, el marques original, estava a menys d'un dia d'arribar a Montferrat.

 

 

Capítol tres

La fi de l’inici

 

 

 

Quan l'últim dels convidats abandonà el palau, la marca de Montferrat es preparava per iniciar la revolta. Tants dies de sequera descontrolada havien fet assecar els camps, i sense les ordres directes de palau, ningú no podia demanar al regne veí que obrís les excloses per permetre que els canals s'omplissin de nou.

 

Terenzinoencara emborratxat de tants dies consecutius de consum d'alcohol, sortí a tranquil·litzar a les masses. De poc va servir, ja que amb prou feines s'aguantava dret. Güelfa no entenia què li havia passat al seu germà. No entenia com un home, honorable, responsable i seré com era el marquès, havia deixat tan desatès el poble. A més a més la possibilitat de parar la revolta mitjançant la força no era viable. Dues terceres parts de la guàrdia xinesa d'importació eren tornant de Roma juntament amb el marquès original.

 

De mentre,Terenzinodormia feliç rodejat de ballarines, semblava importar-li poc que el marquesat estigues a punt d'entrar en l'absolut caos. En la seva ment tot objectiu vital estava complert. No li preocupava haver deixat el regne en bancarrota i sense aigua, igual que li era completament indiferent el fet que el poble de Montferrat estigués a punt d'assetjar el palau. Güelfa, veient el panorama, només podia esperar un futur millor que la foguera.

 

Per sort, quan les portes del palau ja començaven a defallir, des d'un turo llunyà, apareguéRenzoamb tota la guàrdia xinesa. Quan el poble veié aquesta visió atura l'assetjament, ja que a no ser que fos per art de màgia, era completament impossible que el marqués s'hagués teletransportat a l'altre extrem de la marca. El dubte envaí la ment dels camperols que no donaven crèdit al que veien.Terenzinofou despertat per Güelfa. Els dos observaren des de la torre més alta com s'apropava el contingent armat. La germana igual que els camperols, tampoc s’ho creia. QuanRenzoarribà davant les portes del palauTerenzinosortí a rebre'l amb la intenció de fer creure a la gent que el nouvingut es tractava d'un impostor que intentava treure-li el títol.

 

Els dos suposats marquesos van ser rodejats immediatament per la multitud. Es miraven, els dos sabien que un d'ells acabaria cremat per mentider. El problema era que cap membre dels presents en aquell moment sabia qui era qui a excepció de la guàrdia xinesa i Güelfa. Per això es convoca un judici popular on cada home major de vint-i-cinc anys tindria dret a votar al marquès més adient a l'original. Tot i que la realitat del cas era bastant clara, l'ésser humà és desconfiat per naturalesa i gran part del poble desconfiava delRenzooriginal, ja que gràcies als coneguts antecedents familiars del pare semblava que només elRenzoorganitzador de festes era digne fill del seu pare. Aquest argument pesava molt a favor de l'impostor, ja que amb tan poc temps de regnat del marquès original, honorable i just, el poble famèlic no recordava un dirigent amb bones qualitats.

 

Varen passar els dies i els dos candidats a dirigir el marquesat van exposar els seus arguments davant de Güelfa i el jurat popular. Com cap dels dos era prou convincent es va decidir passar a proves d'habilitat, semblants a les queTerenzinohavia passat amb habilitat el dia de la seva elecció. I com si l'escriptor d'aquest relat no volgués que acabes bé, el guanyador de les proves va ser el marquès fals. S'ha de dir que tota una vida preparant-se per afrontar-les havia donat pas a una victòria poc merescuda.

 

En conclusió, el marques original va ser cremat juntament amb dues terceres parts de la guàrdia xinesa.Terenzinova dirigir el temps just perquè la violenta revolta del poble triomfés. Fou decapitat juntament amb Güelfa a la plaça del palau. Així la joverepública deMontferrat nasqué, convertint-se en un referent de democràcia i progrés per la resta de territoris d'Europa.

Compartir